Reconec
aquestes eines velles que ja no obren cap porta. Idees i actituds que
s'han anat quedant petites, mobles diversos que ja no encaixen en el
paisatge que m'envolta darrerament.
Reconec
tot això i agraeixo el temps que hem caminat junts, les
descobertes que hem fet plegats, la seguretat que m'han ofert.
Reconec,
agraeixo i els deixo anar. Observo els espais que deixen, ara buits,
la basarda a la boca de l'estómac, la tristesa suau del
comiat.
I
mentre permeto, vaig endevinant la brisa que s'acosta, els
aprenentatges que emergeixen, les vànoves de colors nous...
Feliç
estiu!